Segon trimestre
Miro pel menjador de casa meva i veig rellotges, un gran a la paret, diversos petitons esparcits per la taula o els mobles, el móbils i tothom sembla portar un rellotge al braç. Me n'adono que fins i tot jo porto un rellotge penjat. Em poso a pensar i me n'adono del que això significa. No ens donem compte, però vivim en un món que dona molta importància al temps. quants cops mirem el rellotge durant el dia? Segur que moltes més de les que som conscients. Per alguns mirar la hora és un costum, fins i tot una obsessió. la mirem quan ens aixequem, abans de sortir de casa, comprovem la hora abans d'arribar a l'escola, mirem quant queda perquè acabi la classe... Així doncs, la meva pregunta és: controlem nosaltres el temps o ens controla el temps a nosaltres?
Berta Viader
Vida: escacs i probabilitat
M’agrada entendre la vida com un joc, una barreja d’una partida d’escacs i probabilitat. Per una banda, hi ha aspectes de la nostra vida que controlem, que decidim nosaltres; hi ha altres que simplement venen donats per l’atzar, per probabilitat, per sort o per desgracia. Una partida d’escacs contra nosaltres mateixos i contra les adversitats de la vida. La partida s’acaba quan mor el rei (cadascú). Segurament no importa el final, tots sabem que és la mort, el que realment importa és totes les accions que fem per arribar a aquest final. La reina i les altres peces són les persones clau de la nostra vida, els peons són els obstacles que ens anirem trobant pel camí. Quan una de les peces clau cau, la vida del rei perilla, quan nosaltres perdem éssers estimats, important per a nosaltres ens desestabilitzem i ens tornem una mica més febles i dèbils. Podem entendre la vida com un joc, un joc divertit que ens ajuda a aprendre, i ens fa créixer. Tant a la partida d’escacs com a la vida haurem de prendre decisions
Laura Martínez
Música per expressar sentiments
La música és un dels instruments que des del principi de la humanitat ha servit perquè les persones expressin el que senten i que els altres ho puguin entendre, fins i tot, al llarg del anys, la necessitat de comunicació a portat a que el nostre llenguatge estigui format per sons, és a dir, que nosaltres quan parlem, en realitat no fem més que sons, el que passa és que el conjunts d'aquests hem formalitzat que porta a ser una paraula, una história, o fins i tot, sóls una lletra. I encara que els sons haguin evolucionat, per la necessitat, la música encara segueix existint, i potser si que de tocar amb pedres i pals, hem passat a fer-ho amb guitarres elècriques o altres instruments més desenvolupats, però el principal significat de moltes cançons segueix sent el mateix: angoixa, alegria, tristesa, incertesa,... Per tant, aixó porta a pensar que encara que com ha espècie haguem evolucionat molt, encara som com els primers humínids, necessitem expressar el nostre sentiment, ja sigui amb violència o fent riure,però tot punt de la societat porta a sociabilitzar-se i, per tant, aquí és quan entra la música, perquè el que aquesta fa és que els oients quan escolten la música sentin exactament el que l'autor va sentir mentre la composava, o el que ell vol que sentin, per això no totes les músiques agraden a tothom, perquè cadascuna expressa un sentiment diferents, únic i intransferible, i com he dit abans, moltes només expressen un sentiment, però les diferents cançons t'el fan sentir de manera diferent, i per això mateix els diferents grups musicals tenen fans, i no tothom és fan d'un mateix grup, perquè cadascú sent el que ell vol sentir. I estic segura de que molta gent ni tan sóls publica les seves composicions perquè creu que són massa personals, i per tant perquè ho fa? Dons, la resposta és molt fàcil, perquè no necessita que ningú senti la seva música, perquè la persona en qüestió ho fa per sentir-se bé amb ella mateixa, i per tant, quan escriu la composició ja en té prou per treure tots aquells sentiment que no vol tenir a dintre o que vol expressar d'una manera que amb paraules no podria. Estic segura, que en aquest món tant evolucionat a part del menjar, de l'oxigen,... també depenem en gran part de la música, perquè és ella qui molt cops et deixa sentir algu que per tu sol no sabries, escoltant música sents com si el que està dintre teu també ho patíssin altres persones, i per tant, sense la música ens tornaríem bojos.
I com diu Tchaikovski:"De veritat, si no fóra per la música, hi hauria més raons per tornar-se boig".
Maria Armiñana Maristany
Primer trimestre
Separació?
Una separació minúscula, una ínfima ralla. Quina distància hi ha entre el bé i el mal? Entre traicionar o compartir? Entre ferir o anhelar? Quin mal fa una opressió?
Qui ens diu que una llàgrima ha d'estar associada amb la tristesa? La societat; simplement perquè jo he plorat de felicitat i sé que hi ha molt més sentiment que amb les llàgrimes de dolor.
La societat... la antagonista del nostre lliure pensament... Encara que ho fem inconscientment, els nostres esquemes bàsics de qualsevol fet, record, desig o somni els col·loquem en un dels dos costats: el dret o l'esquerra, el bo o el dolent, el possible o l'oníric.
D'altra banda... aquest mur és infranquejable? Estrictament separatista? Des del meu punt de vista, no hauria de ser d'aquesta manera, jo crec q tot té la seva part bona i el seu pessimisme?
Per posar un exemple, podem afirmar que la distància és, únicament, un impediment?
Quan aquesta es va interferir amb persones que jo estimo, es el primer pensament que em va creuar el cap, és cert, però ara, cada cop que vaig a l'estació a rebre algú soc feliç, sé que arribarà i em farà una abraçada que compensarà el fet de portar una setmana només sentint-li la veu. Això si, amb l'estació, he desenvolupat un sentiment d'amor-odi profund ja que es torna a emportar a casa persones a les que no hi tinc massa proximitat...
Tornant a la foto... aquest concepte és molt tradicional, ja van començar a l'Àsia fa milers d'anys, el ying yang, la contraposició de qualsevol idea... però realment, per que pensem que absència es un mot purament negatiu?
Carla Santos Sánchez
La felicitat existeix només quan la compartim?
Primer hauria de remarca que la felicitat és un estat d'ànim que sents quan aconsegueixes algu que et proposaves o quan et proposes esta feliç, primer de tot, tu no pots ser feliç mentre pensis que ets un desgraciat, vull dir que, si tu no fiques de la teva part, la felicitat no vindra sola. Per tant, la felicitat és un estat d'ànim que no fa falta que estiguis amb gent o amb amics per sentir-la, però en el meu parer, no té cap sentit llavors, perque primer de tot, la felicitat, quan la compartiexes, és fa més gran i t'omple més, en canvi si tu disfrutes de la felicitat tu sol, aquesta serà momentania, però no durarà, i també pot ser que si la comparteixes, et faci més feliç encara perque la gent del teu voltant et fa sentir bé. I també crec, que si una persona està feliç i fa sentir bé a les persones del seu voltant, aquesta serà encara més feliç per el fet de que farà feliç a més gent. Amb aquesta reflexió no vull dir que una persona solitaria no sigui feliç, el que dic és que aquesta li costarà més arribar-hi i quan hi arribi no la disfrutarà tant. En conclusió, la felicitat es pot sentir quan estas sol, però si la comparteixes amb la gent, aquesta pot arriba a durar més i fins i tot arriba a un grau més alt d'aquesta.
Maria Armiñana
Riure ens fa feliços?
Hi ha molta gent que creu que la felicitat és algo molt diferent al riure i que no tenen res a veure. I jo, no hi estic gens d'acord. Crec que aquesta gent només pensa en una part de la felicitat, la que jo anomeno felicitat constant.
Però a mi m'agrada més parlar de la felicitat momentània, és a dir, aquells moments que per petits que siguin, et fan ser feliç. I dins d'aquesta felicitat, riure és una gran part. Jo crec que quan rius de veritat, aquells moments en que plores de tant que rius, en aquell moment no penses en la felicitat constant, no penses en si estas sa o en si la teva familia està completa, en aquell moment ets plenament feliç.
I és per això que crec que riure és molt bo, i que cal riure més en aquesta vida, ja que riure sí que et fa feliç.
-Berta Viader
Si no ens esforcem al màxim, com sabrem on està el nostre límit?
 |
| Futbol Club Barcelona. |
No és gaire difícil arribar al Barça si ets bo, el difícil és mantenir-se i ella ho està fent. Ja porta tres temporades i crec que encara li queda un gran camí per fer. És una grandíssima jugadora i millor persona. Encara que el futbol femení no està ni la meitat de reconegut que el masculí cada vegada és va desenvolupant més i arribar a un equip com el Barça és una mica el somni de qualsevol jugadora que vulgui arribar una mica lluny. El nivell dels equips femenins del Barça és impressionant. Jo he tingut la sort de poder compartir vestuari, partits, entrenaments amb ella i ara no tenir-la se’m fa estrany, però se que és feliç, se que està complint el seu somni i és que la possibilitat de realitzar un somni fa que la vida sigui interessant. Per això crec que també és important marcar-se objectius i treballar per anar-los superant cada dia, i axí anar-se realitzant també com a persona. La vida no regala res. El futbol és un estil de vida, molts diuen: “No se com et pots posar així, només és futbol.” Només és futbol? Moltes de les persones més importants de la meva vida les vaig conèixer gràcies al futbol, molts moments de felicitat han estat donats pel futbol, també molts de tristesa, d’impotència, de perdre o guanyar a l’últim segon, de rebre cops, de caure i tornar-se a aixecar, ajudar a aixecar al company, respectar al àrbitre, saber que jugues amb deu persones més i has de fer front a unes altres onze
, saber perdre i saber guanyar, lluitar fins l’últim instant, defensar els colors d'un club i sentir-se identificat... Tot això només és pot entendre si entens el futbol. Aquesta foto significa esforç, sacrifici, lluita, dedicació, humilitat, respecte, felicitat. I sobretot dóna força a la frase “Imaginar és voler i voler és poder.”
Laura Martínez Feixas
