Que haguessis fet tu si haguessis estat en la posició de House?
(En referència a l'episodi "Consentiment informat")
Jo personalment hagués pres la mateixa decisió al final, és a dir, també hagués deixat morir al doctor Powell. Crec que hagués estat un fet molt difícil de decidir, ja que jugues amb la vida d'una persona. Per això, jo hagués optat per fer proves mentals al pacient, per assegurar-me que està en plena capacitat per decidir si vol morir o no. Si els resultats haguessin estat positius, l'hagués deixat escollir. Abans, per això, de realment deixar-lo morir, m'asseguraria que tota la seva família n'estigués informada, si és que n'hi ha. Aleshores, si realment ell considera que no li val la pena viure tan malalt com està, jo hagués optat per deixar-lo morir pacificament, enlloc de fer-lo passar el resta de la seva vida patint.
Quin sentit té la vida, si és que el té?
(En referència a l'episodi "Consentiment informat")
Jo personalment hagués pres la mateixa decisió al final, és a dir, també hagués deixat morir al doctor Powell. Crec que hagués estat un fet molt difícil de decidir, ja que jugues amb la vida d'una persona. Per això, jo hagués optat per fer proves mentals al pacient, per assegurar-me que està en plena capacitat per decidir si vol morir o no. Si els resultats haguessin estat positius, l'hagués deixat escollir. Abans, per això, de realment deixar-lo morir, m'asseguraria que tota la seva família n'estigués informada, si és que n'hi ha. Aleshores, si realment ell considera que no li val la pena viure tan malalt com està, jo hagués optat per deixar-lo morir pacificament, enlloc de fer-lo passar el resta de la seva vida patint.
Berta Viader
Coincideix-ho totalment amb tu Berta que és imprescindible que la família coneixi la situació abans de decir qualsevol cosa, i que si el pacient és plenament conscient de la situació el primer que té dret a decidir sobre el seu final és ell. Crec que fer patir a una persona, quan aquest patiments és pot evitar, és molt pitjor que ajudar-la a morir. No crec que hi hagi una resposta clara, depèn de la situació. Si el pacient està molt malament i l'únic que li queda és la mort i ell vol morir per no patir, quin és el problema? Té dret a la vida, i ja ha viscut, i bé crec que jo entendria perfectament que volgués morir per no patir. Si la situació és extrema i no té més sortida que la mort, jo trobaria bé que se l'ajudés a morir.
Laura Martínez
Estic completament d'acord amb el fet de realitzar les proves mentals al pacient i amb també informar a la familia, però un cop el pacient ja hagi decidit què és el que vol que passi amb la seva vida i sempre, i sense cap exepció, informant al pacient que la familia ho ha de saber, si aquest es nega, tampoc hi veig massa problema. Crec que tots som completament lliures i responsables de la nostre vida i per tant, al ser practicament la única cosa que jo crec que posseïm, podem escollir allò que volem que passi a continuació.
Per tant, sí, en la situació del dr. House jo també hauria practicat la eutenasia.
Carla Santos Sánchez
Quin sentit té la vida, si és que el té?
Jo crec que la vida té el sentit que cadascú li vulgui donar, i un cop aquesta ja no en té la persona, entre altres coses es pot suicidar, però el que jo crec és que molt cop nosaltres mateixos no sabem el sentit d'aquesta però en realitat encara que el nostre sentit només ens beneficii a nosaltres és aquest quin ens fa viure com persona, i ser felices o no sero. Per tant, jo crec que la vida té el sentit que , encara que no el sàpigue, ens fa viure i intentar millorar en tot el que bonament podem.
Maria Armiñana
Com bé diu la Maria, la vida té el sentit que cadascú li vulgui donar. Hi ha molta gent que considera que la vida és només un pas per anar al cel, una prova que s'ha de superar per arribar allà on realment hem d'estar. Jo, en canvi, no crec pas en això i hi estic totalment en contra. Personalment, jo crec que la vida és l'únic que tenim, el temps que tenim aqui, sigui poc o molt, és l'únic que tiondrem mai i és per això que l'he d'aprofitar al màxim. Una persona només podrà fer allò que fa mentre es viu. Per això, jo sóc partidaria de fer tot allò que en agrada, dintre dels límits possibles, tan aviat com puguem, i no malgastar el nostre temps aqui, ja que no sabem quan sens acabarà.
Berta Viader
Comparteix-ho les vostres posicions. Berta jo també estic totalment en contra de les persones que diuen que estem aquí de pas i que hem d'actuar bé, perquè sinó després no anirem al cel. Aquesta posició és molt infantil, fer o no fer les coses perquè algú ens controla. Potser si que és veritat que després de la vida, ve una altre molt millor, però això no ho sabrem mai, no sabrem que s'experimenta si és que s'experimenta alguna cosa després de la mort. Per això no hem de pensar en l'últim dia, no hem de pensar en la mort, simplement hem de limitar-nos a viure que ja és molt difícil. Cadascú li dona el sentit que vol, i viu d'acord amb els seus ideals i valor que creu que són prioritaris. No hi ha un millor sentit que un altre. És difícil trobar-l'ho, però quan el trobes et sents realitzat, segur i el més important feliç. Tampoc ens hem de capficar i limitar-nos a buscar el nostre destí, mentre anem vivint el trobarem, simplement l'hem d'anar a buscar i i el trobarem.
Laura Martínez
A veure... crec que estem confonent dues coses... respecte al sentit que li doneu vosaltres a la pregunta, estic completament d'acord amb vosaltres, la vida té el sentit que li otorguem, però cal destacar un fet de molta rellevancia que es el nostre entorn... No en som conscients moltes vegades, però de ben segur que seriem d'una altre manera si els nostres amics fossin uns altres.
Bo i així, hem de tenir en compte l'altre sentit de la pregunta... entenent la vida com a un terme general... El perqué de la nostra existència... potser és fruit del pur atzar, no som més que formiguetes influenciables...
Carla Santos Sánchez
La gent pot canviar?
Jo crec que si, una persona, sempre que su proposi i estigui convensut, pot arribar a canviar, és possible que sempre que no sigui de veritat aquest canvi, si no que sigui només per els altres i no per un mateix, sempre que tingui un mal dia o no es pugui controlar tregui els seus propis sentiments, però jo crec que si de veritat s'esforça a borra les parts que no li agraden d'ella mateix aquesta pot aconseguir-ho perfectament. Un exemple molt clar en serien els pressos reintergrats a la societat, i aquest al esforçar-se i intenta controlar les seves emocions, han aconseguit ser ex-combictes que altre cop poden ser integrats a la societat, i jo crec que això és molt important. Opino que si una persona no pogués canviar, ningú maduraria ni es comportaria com ho fa, perquè des de que neixes els teus pares,avis,tutors,... t'estan educant i canviant com a persona. Per tant, penso que si una persona vol, aquesta pot canviar, sempre que ho faci per un mateix i no per els altres.
Maria Armiñana
Jo no opino el mateix. No entenc el canvi com algu existent sinó com una aparença. La gent no canvia, simplement aprent a ser com és amb les seves virtuts i els seus defectes. Puc entendre el canvi com el control d'aquests defectes. Cadascú és com és i això no és pot canviar, però podem fer coses per millorar. Créixer és apendre a controlar-se, a reprimir-se en alguns moments, però no entenc aquesta repressió com un canvi. El que vull dir és que la composició no es pot canviar mai al 100%, poso un exemple: el plàstic és plàstic sempre, no es pot canviar, però es pot moldejar, és pot pintar perque sembli fusta o marbre o rajola però seguirà sent plàstic. No es poden comparar les perones amb el plàstic, però éra per ficar un exemple clar que expliqués bé la meva idea.
Laura Martínez
Ho sento Laura però no estem parlan del mateix jo estic parlan d'un canvi psicològic en les persones, tu de moldejar la matèria en si, i això si que no es possible ara per ara amb la tecnologia, però jo no m'estic referint a fer que una persones es converteixi en metall o en plàstic, o en qualsevol altre material, jo estic dient que una persona si que pot canviar psicològicament i a la meva primera explicació trobo que he posat un exemple molt clar com ho són els ex-convictes, i aquests pot ser molt han robat, violat,... però surten de la pressó sent persones diferents psicològicament, o pensa també que quan una persona va al psicòleg i va per canviar, perque pot ser que aquesta persona tingui un trastorn compolssiu, i això, quan ho logra passar, ha canviat l'interior de la persona.
Maria Armiñana
És una aprença real, però és una aparença, no canvien, aprenen a controlar-se per no tornar a robar o violar, però aquest canvi és control. No em discutré (jajaja).Em sembla molt bé que tu tinguis aquesta opinió i la respecto, el que fa aquest món divertit és la diversitat d'opinions i per tant em sembla perfecte, cadascú té una preespectiva diferent del món i les coses i si alguna conclusió podem extreure és que tu i jo tenim una preespectiva diferent sobre aquest tema. Però jo em quedo amb la meva preespectiva.
Laura Martinez
Des del meu punt de vista, es molt difícil fer canviar a una persona, encara que sigui per voluntat pròpia, quan ja ha entrat a la seva edat adulta. Aquest individu ja s'ha format una concepció del mon i les seves idees ja s'han decantat cap a una certa tendència de comportament. Cal destacar que em refereixo a maneres de comportament molt general, respecte a la manera de pendre's la vida. Estic d'acord amb vosaltres quan dieu que hi ha canvis possibles sempre i quan es refereixin a problemes a curt termini, com per exemple, ser més organitzat o puntual.
I jo em quedo amb la meva, però que sàpigas que els debats tracten d'intentar fer a l'altre canviar d'idea, per tant, es de ser obert de ment, però el que vull dir amb això és que el control ja ha sigut un canvi en la persona, més que res, per que abans no ho feia, i com que és diferent que en el passat, això és un canvi de present i de futur. Per ser ja saps que a mi m'encanta discutir (muahahaha).
Maria Armiñana
Noies, trobo que el debat que heu creat és molt interessant, i m'agradaria que poguessim seguir una mica, per intentar trobar algun puntqen que ens posem d'acord. Així doncs, donaré també la meva oponió. Jo opino una mica com la Maria, opino a favor de que els persones puguin canviar pscicològicament. Una persona té un caràcter i una maner de ser, però jo crec que aquest és modelable. És a dir, al rebre una educació social, cultural o de qualsevol tipus, aprens i pots comprendre que alugns aspectes teus no són els correctes, i amb ajuda, pots aconseguir canviar-los; així doncs, pots canviar la teva actitud. El exemple que ha posat la maria m'ha semblat molt adequat: els pressos passen per un gran canvi, són educats i gràcies a pscicòlegs i educadors, aconseguiexen canviar i tornar-se a adaptar a la societat. Si les persones no poguessin canviar, no és podrien reincertar!
Berta Viader
És exactament el que deia jo Berta, i tinc un altre exemple que també podria servir per explicar el canvi, aquest seria que un nen quan neix de manera de ser és egoista, però a mesura que es fa gran, aquest va modelant la seva manera de ser cap a una hàbits que la societat, veu com a bons, o com a dolents, depèn dels criteris en els quals s'eduqui en aquesta persona. Per tant, des de un principi, la societat, els pares, les amistats,... estàn fent canviar a la persona cap a ells veuen més adequat per el moment i el lloc on viuen.
Maria Armiñana
Des del meu punt de vista, es molt difícil fer canviar a una persona, encara que sigui per voluntat pròpia, quan ja ha entrat a la seva edat adulta. Aquest individu ja s'ha format una concepció del mon i les seves idees ja s'han decantat cap a una certa tendència de comportament. Cal destacar que em refereixo a maneres de comportament molt general, respecte a la manera de pendre's la vida. Estic d'acord amb vosaltres quan dieu que hi ha canvis possibles sempre i quan es refereixin a problemes a curt termini, com per exemple, ser més organitzat o puntual.
Carla Santos Sánchez
Fico un exemple: si ets blanc, ets blanc, mai seràs negre, pots operar-te però aquest canvi simplemente serà una aparença perquè en el fons, en el teus gens seguiràs sent negre. Per això crec que la majoria dels canvis són una aparença, aprenem a controlar els nostres defectes, ens anem model·lan, però considero aquest canvi com una aparença.
Laura Martínez
